No acostume a fer fotografies a les classes. Metre done classe, done classe i prou. A vegades, a les mil, quan faig anàlisi sintàctica d’oracions, faig una foto a la pissarra per no haver de tornar a analitzar la mateixa oració, sobretot si després tinc una altra classe amb un altre grup del mateix nivell, però poc més.
El darrer dia de classe d’aquest curs -i dic darrer perquè el que estem fent a Internet no són classes- fou el divendres 13 de març. Done una assignatura de reforç de valencià al centre i m’agrada omplir-los de textos fàcils, curts i senzills que no només siguen narracions, sinó transmissió d’idees, textos expositius. Pense que els alumnes que tinc necessiten saber històries, sí, però el que necessiten, a parer meu, és saber comunicar allò que volen dir expressar les seues idees, fer exposició d’elles, aprendre a fer textos o discursos expositius.
Aquell dia, vaig fer orgullós una fotografia amb les fitxes que havia de repartir. En elles, com podeu apreciar ensenye que és el Camí de Cavalls menorquí, una joia de la nostra terra que tot el món -una altra vegada a parer meu- hauria de conéixer, xafar i recórrer almenys una vegada en la seua vida, ni que fora un tros, per contemplar la bellesa de la seua creació i dels seus paisatges. Aquesta foto la vaig fer per mostrar-la als meus amics menorquins quan acabés la meua jornada escolar, però mai la vaig aplegar a enviar. Supose que el canvi de plans, d’hàbits i rutines va fer caure la imatge en l’oblit de la meua galeria de fotos de l’iPad i allà es va quedar.
Tenia un projecte en ment molt bonic i aquell dia vaig fer el primer pas. Tots els meus projectes es basen en l’observació (mirem com és el text i quines característiques té), la comprensió lectora (responem preguntes sobre el text) i finalment la posada en pràctica (veient com és el text base i havent-lo comprés, fem un text de característiques semblants però canviant el seu contingut). En aquest cas tenia al cap que els alumnes feren una descripció de rutes de Benicarló, de la Serra d’Irta o dels pobles del voltant, però com he dit abans, a penes aplegarem aquell 13 de març a llegir el text i explicar-los que era el camí de cavalls (tenia la foto preparada a l’ordinador per a explicar-ho)
I acabe: per què aquesta entrada? Per què aquest missatge? Per què aquesta reflexió? Doncs perquè em sembla especial haver fet una foto just el darrer dia de classes presencials d’aquest curs, que trobe a faltar retrobar-me cada dia amb els meus alumnes, aquestes classes d'”improvisació preparada”, de “comencem a fer açò i ja veurem segons les cares o la seua actitud si seguim o fem una altra cosa”. Ara tot són classes mitjançant el Moodle, qüestionaris, tasques i etiquetes, però en cap moment els hem preguntat als alumnes: escolta, t’agrada el que estem fent?
Cal una nova educació, però amb les TIC en el seu lloc, no en tots els llocs. I molta terra.
