Skip to content

Per tu, Laura…

Quan vaig venir a viure a la ciutat on treballo, el primer que vaig pensar era que l’havia de conèixer. Aquest fet, unit amb les ganes que tenia de perdre pes, van fer que em recorregués els seus carrers, però també, gran part dels seus caminals i sendes a peu i corrents per conèixer més profundament el meu entorn, el lloc que havia d’acollir-me durant els mesos vinents. Em considero una persona aventurera i no des del primer moment però si al cap d’uns dies, vaig pensar els possibles riscos que comportava sortir a xafar el poble: podia caure per qualsevol senda i quedar inconscient i vaig prendre mesures, em vaig activar la geolocalització permanent. També podia perdre’m en qualsevol caminal i com havia fet amb el cas anterior, cada vegada que emprenia una nova ruta, revisava al Maps si podia fer-la sense problemes.

Però el que mai em vingué al cap, és que algú em pogués assaltar, assetjar, violar i molt menys assassinar perquè jo constituïa un atractiu per a la seua ment perversa. Avui penso en la teua desaparició d’aquesta terra, Laura… I penso que, estant en les mateixes condicions que tu al món laboral i realitzant l’activitat que tu vas realitzar quan et van prendre la vida, mai vaig pensar que podria perdre la vida com l’has perduda tu pel simple fet de ser home.

No vull que la perdi ningú més. No vull més morts a mans d’assassins masclistes que se n’aprofiten de dones per la seua condició. No vull més assassinats.

PROU!
NI UNA MÉS!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continueu navegant esteu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostrapolítica de cookies, punxeu l'enllaç per a més informació.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies