Ai els exàmens… Aquells fulls sagrats que el professor feia amb tota la cura i la seua bona intenció (afegisca vosté un poc d’ironia) i que l’alumnat només veuria durant una hora de la seua vida i si calia durant uns minuts més per revisar-lo uns dies més tard…
D’exàmens tot el món en sap i tot el n’ha vist, n’ha fet i els més llestos diran que no n’han suspés cap. Però… Ara què fem? D’un dia a l’altre ha desaparegut aquella recepta quasi d’alta pastisseria en la qual barrejàvem enèrgicament una data, una aula, un pupitre solitari, un alumne nerviós, un professor que de cop i volta no en sabia res de la seua assignatura i altres ingredients esporàdics com companys preguntaries, un rebombori de taules en aules adjacents i alguna cosa que s’escapa de la meua experiència, els més veterans en sabran més.
Com parlàvem, sembla que aquesta recepta tan tradicional i -pel que es veu- funcional li ha sortit un ingredient que sempre havia estat present però mai li havíem posat nom, com l’Umami japonés. Aquest sabor s’anomena presencialitat i és el responsable màxim de la fallida d’aquest sistema que duia amb nosaltres tants anys.
Havíem anat colp a colp creant activitats i tasques en les quals podríem avaluar els procediments de l’alumne sense cap problema
La setmana passada comentàvem que ens hem convertit en constructors forçosos i -per la meua banda amb molt de gust- participants d’una nova escola on les TIC ocupen una part molt important (i temporal quant a manera de treballar) de la nostra educació. Fins ara, amb el que portàvem de trimestre, havíem anat colp a colp creant activitats i tasques en les quals podríem avaluar els procediments de l’alumne sense cap problema. Quasi era com fer-ho a classe, però amb molta tecnologia i a distància. Cap secret.
Ara ens ha eixit un problema: com avaluem tots els coneixements que l’alumne haja pogut adquirir durant aquest temps? De sobte pensem que, de primeres, podem efectuar una tasca més com les que hem esmentat abans, però si parlem d’ingredients, com al principi de l’article, ens n’apareix un d’indesitjat: la còpia. I és que si els nostres alumnes -pocs i no molt sovint per sort- intenten copiar en un examen on el docent està a escassos metres, que no faran en la soledat de la seua casa?
Seguint amb el problema, com li posem solució? Doncs trobe que aquesta és ben fàcil i el problema el tenim nosaltres que encara no hem canviat el xip, perquè el problema està en com ho preguntem, no en què preguntem. Sembla una utopia, però pot canviar a realitat si l’equip docent s’esforça.
I si en comptes de memoritzar i bossar informació en un paper, com hem fet quasi sempre, li demanem a l’alumnat que transforme aquesta informació en altres formats?
Per començar, entenc que ens estem preguntant per la teoria nua i crua, pels coneixements, que en diem habitualment, aquells que preguntem als exàmens i que te’ls has d’haver estudiat a foc. I si en comptes de memoritzar i bossar informació en un paper, com hem fet quasi sempre, li demanem a l’alumnat que transforme aquesta informació en altres formats? Una lliçó a un esquema, a una presentació audiovisual, a un resum, a una infografia, etc. Amb aquesta transformació de la informació jo ja n’estaria més que content. Si damunt la complementem amb altres tipus d’activitats, encara millor.
I de la pràctica? Què en fem? És evident que en aquest camp també existeix la còpia bel·ligerant en alguns casos, però jo aportaré diverses solucions aplicades a casos. La primera solució és el repartiment de la pràctica. M’explique amb un cas: si tinc oracions per fer anàlisi sintàctica, en comptes de manar les mateixes oracions a tot l’alumnat, puc manar una oració a cadascú o un grup d’oracions aleatòries a grups, al gust. Qui diu anàlisi sintàctica pot dir també idees per crear un text o paraules per completar si estem donant gramàtica, la casuística pot ser molt diversa.
La via de la reflexivitat
Una segona solució seria tirar per la via de la reflexivitat, és a dir: sé que has pogut comprendre la teoria -perquè l’has poguda transformar-; sé que has comprés la pràctica -perquè l’has poguda realitzar-. Però, em pots explicar com has aplegat a poder resoldre l’exercici que acabes de realitzar? Aquesta reflexió que ha de sortir del mateix alumne i tenim els mecanismes TIC perquè ens puguen fer aquesta reflexió i veure-la quasi en directe -amb l’ajuda de videoconferències o vídeos gravats en el millor dels casos- o també s’hi pot efectuar per escrit. Aquesta reflexió seria com la seua verificació dels continguts adquirits, que l’alumne em pogués explicar que el que acaba d’aprendre ho pot aplicar d’aquella i d’aquella manera.
Sí, res és perfecte. Sé de sobres que aquestes vies no són aplicables a tots els coneixements que donem a l’escola avui dia i que en alguns casos seria molt enrevessada una avaluació amb aquests mètodes o semblants, però el que m’agradaria és que no tancarem portes, que com he dit al principi de l’article, començarem a pensar que el problema està en com ho preguntem, no en què preguntem i que amb aquesta premissa poguérem anar trobant solucions amb les quals poder comprovar els coneixements adquirits per part de l’alumnat.
I acabe: no oblide que jo ho he inventat res i que no sóc el primer que comença a pensar que s’han d’aportar solucions. Algunes universitats, com la d’Oxford, fa algunes setmanes va donar unes directrius molt clares i amb moltes facilitats, per poder realitzar els seus exàmens i, tampoc oblidem que els nostres als nostres alumnes no els ha perjudicat res aquesta situació pel que fa a les seues notes perquè des del primer moment s’ha entés que tots els nostres alumnes no tenen les mateixes prestacions informàtiques i de connectivitat.
I vosaltres? Quines solucions aporteu o aportaríeu i en quines assignatures sense que aparegués l’ingredient de la còpia -o almenys no de manera bel·ligerant- durant aquest període de tele-escola? Quins problemes heu trobat amb els mètodes que heu usat? Comenteu!